El pasado domingo de resurrección, decidimos hacer una excursión por el Ripollès. Queríamos llegar a la cumbre del Castillo de Milany, lo que luego supimos que era unos de los "100 cims" de Catalunya que cataloga la FEEC.
La excursión en sí, es entretenida y bonita. Y llegar al castillo nos permite tener unas vistas espectaculares de diversos sistemas montañosos catalanes. Pero el motivo de la entrada de este blog es transmitir la historia que, mientras subíamos, me explicó mi compañero de camino. No sé si es la leyenda verdadera, pero la historia me gustó y la quiero transmitir. Lo haré en catalán, porque así me la explicaron:
Fa molt, molt de temps, hi havia un peregrí que viatjava tan sols amb quatre pertinences per tots els pobles de la contrada. Una nit plujosa, va arribar a Vallfogona del Ripollès i com plovia a bots i barrals i ell no tenia on dormir, va començar a trucar porta a porta per demanar un lloc calent on descansar.
- Si us plau, doneu-me aixopluc! -cridava desesperat, a cada porta. Però ningú li obria. Alguns mostraven por, d'altres desconfiança, ja que el peregrí, certament, portava la roba desmanyada i no feia de gaire bon veure.
Desesperat davant la manca de compassió de la gent del poble, va començar a enfilar-se muntanya amunt amb la esperança que la naturalesa li pogués oferir allò que l'ésser humà li negava de manera tan rotunda.
A dalt del turó trobà un castell, el Castell del Sr. De Milany i es va decidir trucar a la porta, amb la intenció que almenys li oferissin un sostre on passar la nit. Obrí la porta l'amo, un home ben plantat i seriós. El peregrí va suplicar l'aixopluc que li havien negat al poble i el Sr. li va contestar:
-No supliqui, bon home i passi. Aquí trobarà un àpat calent i un llit on fer nit. I mentre el meus servents li preparen, segui amb mi a l'escalfor de la llar de foc.
El peregrí va quedar molt agraït i ambdós van gaudir d'una bona vetllada.
L'endemà, abans que el peregrí continués el seu camí, va voler obsequiar al Sr. de Milany amb un present.
-Sr. ha estat molt bondadós amb mi. Ha demostrat tenir un bon cor. És per això que vull que em permeti que li ofereixi aquesta soca. - el Sr. es va quedar estranyat per l'oferiment del peregrí, ja que era un tronc de pi ben senzill- No, no es deixi enganyar per les aparences. Aquest tronc amaga una màgia que molts voldrien. Aquesta humil soca, mentre la tingui, li farà gaudir de l'eternitat. Peró vigili, si li passa alguna cosa, la seva vida es trencarà en mil bocins. Per tant, és un regal amb responsabilitat, que confio que ho farà de ben servir.
El peregrí va marxar i el Sr. de Milany, tot i que escèptic, va guardar la soca a les golfes del Castell.
Van passar els anys, el Sr. de Milany va contraure matrimoni i va tenir descendència. Va anar veient com els seus fills es feien grans i també tenien descendència. La seva estimada dona va morir, sent vella. Però ell es mantenia jove, com aquell dia que el peregrí li va entregar la soca. La mort de la seva dona va ser un cop dur, però ell se sentia encara amb forces i amb moltes coses per fer a la vida. El temps va anar passant, i els seus fills van anar morint, mentre ell es mantenia jove. Darrera els seus fills, van morir els seus nets, i els seus besnéts. El Sr. de Milany començà a sentir-se desesperat, trist, i fins i tot, traïdor, per haver jugat amb el destí.
Va ser amb la mort de la seva besneta, quan la soledat va colpejar el seu cor, envaint-lo fins l'últim racó i fent insoportable la seva existència. De cop i volta, va recordar la veu del peregrí i llavors, decidit a fer quelcom amb aquesta situació, va córrer cap a les golfes.
Un cop allà, remenà tot el que anys i anys s'havia anat guardant fins que trobà la soca, aquella maleïda soca!.
Fou una nit d'hivern, quan el Sr. de Milany, observant la llar de foc, va llençar a dins la soca de la vida eterna. I junt amb el crepitar del foc, el seu cos va començar a escalfar, a cremar-se , a desfer-se en cendres. Així, el Sr. de Milany va decidir acabar amb la seva vida, va decidir que la vida eterna ben pot ser un regal, però, allò tan desitjat per molts, va esdevenir una maledicció per ell.
